A la Diada de Sant Jordi, al Passeig de Gràcia al capvespre, Almudena Cid ha trencat en més d’una ocasió el protocol de les icòniques signatures de llibres per a repartir somriures, abraçades i petons. Tot això amb el seu nou llibre, Caminar sin punteras, sobre la taula.

Almudena Cid, escriptora, actriu i exgimnasta de 42 anys, rebel·la que, quan era nena, gaudia molt jugant amb raspalls de pèl. Però no es dedicava a pentinar nines o fer trenes al cabell de la seva mare amb aquests, no; li agradava llançar-los a l’aire i recollir-los, una vegada rere l’altra. Els pares de la petita veien com també gaudia intentant tocar-se el seu petit nas amb la punta dels dits dels peus.

Per això, quan el Col·legi Arantzabela Ikastola de Vitòria va plantejar les extraescolars a les quals la nena podia apuntar-se, Tomás Cid i Mina Torrat ho van tenir clar; ni futbol, ni bàsquet ni escacs, Almudena faria gimnàstica rítmica. Poc sabien els pares d’aquesta petita de sis anys que aviat començava la carrera d’una de les gimnastes més importants en la història de l’esport internacional.

“Després d’aquest any caminant sense capdavanteres, estic sentint aquestes nafres en les plantes dels peus… però caminant amb pas ferm i fent dureses”. Almudena és rotunda: “La gimnàstica m’ha salvat. Quan la meva vida va explotar no sabia que havia quedat de mi. Vaig perdre la capacitat de reacció, de saber qui era o en què creia. Una sensació d’ofec que estrenyia el meu coll… vaig creure que no hi havia sortida. Però de sobte vaig trobar ressorts dels quals vaig començar a ser conscient”.

Almudena Cid és l’única gimnasta del món que ha aconseguit quatre finals olímpiques: Atlanta el 1996; Sidney el 2000; Atenes el 2004 i Beijing el 2008.Final del formulario (lescroniques.com)