Vés al contingut

Gemma Nierga: “Fujo molt del sectarisme; fujo molt del ‘aquesta tele és de les meves i aquesta és del bàndol contrari”

ENTREVISTA A: Gemma Nierga, presentadora catalana de ràdio i televisió

Gemma Nierga: “Fujo molt del sectarisme; fujo molt del ‘aquesta tele és de les meves i aquesta és del bàndol contrari”. (Clack – AMIC)

És juliol del 2017 i la periodista Gemma Nierga (Girona, 1965) empassa saliva mentre, en antena, la seva companya Pepa Bueno l’acomiada de la Cadena SER després de tres dècades. La distància entre aquell simbòlic adéu i l’ara queda mesurada en un sentir de la Gemma Nierga d’avui: “Em quedo amb la meravella que són les segones oportunitats”. Aquest curs, segones oportunitats tant a RTVE Catalunya –Cafè d’idees– com a TV3 –Els meus fills-, on la comunicadora s’endinsa definitivament en l’ecosistema televisiu a través de l’actualitat i les relacions entre pares i fills, respectivament, àmbit aquest darrer en el qual ja s’havia especialitzat en Els meus pares (TV3), la primera temporada de, reconeix, un espai que té molt d’autobiogràfic: “Bona part de la meva maternitat, del tipus de filla que he sigut, està en el programa”.
 
Pregunta (P). Quant d’autobiogràfic de Gemma Nierga hi ha a Els meus fills (TV3)?

Resposta (R). Anava a dir “res” però en canvi et diré que molt. És impossible fer entrevistes tan personals, tan humanes, sense que part de la teva persona estigui a cada pregunta. Bona part de com m’han educat, com jo educo els meus fills, com jo entenc la maternitat, el tipus de filla que he sigut… Tot això en el fons està en el programa.

P. Darrerament el programa ha tractat la mort dels pares, situació que vostè ha viscut personalment. Està entenent millor els seus fills o a vostè mateixa?

R. A través d’aquest programa entenc millor la vida, perquè ens col·loquem davant de situacions extraordinàries on les persones han de treure els millors recursos que tenen, i a mi em fa entendre millor la dificultat que hi ha a les relacions de pares i fills. Dit això, també em fa analitzar millor la meva relació amb els meus pares i la manera d’educar els meus fills.

P. El passat abril deia que, després de tants anys a la ràdio, les ofertes que li han arribat de la tele li han fet sortir de la zona de confort. Es queda amb això, de la tele?

R. Em quedo amb la meravella que són les segones oportunitats. És a dir, em quedo amb què sempre, a la vida, ens pensem que ens tanquen portes, i és veritat que es tanquen però després la vida et sorprèn, i em quedo amb aquesta sorpresa. Jo per exemple mai no havia fet tanta televisió com he fet en aquest temps. És més, sempre deia que no volia fer televisió, i en canvi ara estic tant amb Els meus fills a TV3 com a La 2 amb un programa informatiu.

P. En temps de polarització política, especialment a Catalunya, com es porta presentar un programa a la televisió pública catalana i un altre a l’estatal? És una declaració d’intencions com a periodista?

R. No… Més enllà d’aquesta polarització, més enllà de mitjans de comunicació com TV3 o RTVE, hi ha equips de persones: hi ha equips de periodistes, de productors, de realitzadors, que són bons professionals i que te’ls trobes a tots els mitjans, que transcendeixen aquests mitjans. Per tant, jo no incidiria tant en treballar a dues teles… Són dues teles que existeixen al nostre país, a Catalunya, que emeten en català i que et donen la possibilitat de treballar. He treballat molt a gust a TV3, molt, i ara començo aquesta etapa a TVE Catalunya, i estic molt confortable.

“Totes les teles ofereixen bons programes i mals programes, i totes tenen bons professionals i mals professionals.”

P. Si és així, per què costa que aquesta idea arribi a la ciutadania?

R. Perquè és evident que la societat està molt polaritzada i als polítics a vegades els interessa subratllar aquesta marca ideològica d’alguns mitjans. No ens deixem arrossegar per això i observem els mitjans amb interés, amb ulls oberts i amb ganes de veure què ens ofereixen. Fujo molt del sectarisme; fujo molt del “aquesta tele és de les meves i aquesta és del bàndol contrari”. Totes les teles ofereixen bons programes i mals programes, i totes tenen bons professionals i mals professionals.

P. De tots els mitjans en els quals ha treballat, en quin s’ha sentit més lliure com a periodista?

R. M’he sentit molt lliure a tots els mitjans en els que he treballat. He treballat a un mitjà privat com La Ser, he treballat a un mitjà públic com TV3, com ara TVE, o com 8tv o com Catalunya Ràdio… És a dir, he tocat diferents pals de diferents mitjans i a tots m’he sentit lliure, només et marca el teu sentit comú per no anar més enllà d’on creus que pots arribar. Però de veritat, no, no, no: jo, personalment, no he patit ni la censura ni que t’arribi al matí una nota al teu mòbil dient “d’això no en parlis”.

P. L’únic cop que ha plorat en antena va ser amb l’assassinat d’Ernest Lluch. A quina reflexió la porta que segons l’estudi ‘La memoria de un país’ (GAD3) 8 de cada 10 joves no saben qui va ser Ernest Lluch?

R. Uau. És una dada que no coneixia. És molt trist i diu molt de la poca cultura del nostre país; de la poca cultura en majúscules, no només política sinó artística i de molts àmbits. A mi em sap greu, però forma part també d’aquesta frivolitat amb la que passem per sobre de tot en la societat en la que vivim. És tot tan volàtil. Aprofundim tan poc en les coses… Jo vinc d’una època que penso que s’aprofundia més. Anàvem molt més enllà dels 140 caràcters. Anàvem molt més enllà del tuit ràpid, que és amb el que ara es mouen els meus fills. Això ens porta a no saber qui era Ernest Lluch.

P. Parlant de Twitter, segueix tenint un compte anònim, ara a més de l’oficial?

R. Si segueixo? Sí! (riu). Durant molts anys he estat amb un compte anònim i des del passat setembre també estic a Twitter amb el meu nom, i ara tinc els dos: continuo amb el que segueixo a molta gent, i amb el meu vaig fent petites passes… Perquè no estic familiaritzada ni amb el llenguatge de Twitter ni amb el comportament de Twitter, i em fa una por… Em fa una por ficar la pota…I vaig molt amb compte, soc molt curosa, i senzillament intento que sigui altaveu de la feina que jo faig, mai de la meva vida privada ni molt menys de les meves opinions.
 
P. Un pronòstic per acabar: què li queda fer a Gemma Nierga en el periodisme?

R. Em queda consolidar el nou espai d’actualitat, el Cafè d’idees, on acabo de començar. El meu cap ara és impossible que pensi en alguna altra cosa, i confio que em quedin moltes coses: estic més oberta ara a visualitzar un futur molt diversificat professionalment, que fa uns anys potser estava molt acostumada a treballar a la mateixa empresa i no veia més enllà. M’encantaria consolidar aquest format i que em sortissin projectes que m’obliguin a… no et diré a reinventar-me, però sí que m’obliguin a sortir d’aquesta zona de confort que tens quan ja tens un producte molt treballat. Ara tinc ganes de provar coses noves. (Manuel Arenas / Clack – AMIC)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: